Pocs dubtes queden sobre l'estil del pintor, que és,
clarament, hiperrealista. Precisament per això, no es
pot parlar d'altra "influència" que la realitat
en sí mateixa, tot i que sí es pot parlar d'admiració
incommensurable cap a, especialment, dos colosos de la pintura:
Diego Velázquez i Antonio López.
No hi ha paraules que defineixin la grandesa de l'obra de l'inefable
Velázquez, però, en un quadre gegantí d'Antonio
López, observat des de la distància apropiada,
pots veure, fins i tot, les cortinetes de ganxet de les finestres
de l'apartament de la "Senyora Maria". Emperò,
si t'apropes, no aprecies cap altra cosa que la presència
d'una taca. I això, a més d'art... és
màgia!
Altres grans artistes a qui també admira, no obstant, són:
Joaquín Sorolla, per la destresa amb què usa els llums i les ombres
per transmetre la calor de l'estiu; Marià Fortuny, pel virtuosisme
de les seves aquarel·les semblants a pintures a l'oli; Ramon
Casas, pel seu traç inconfusible i la seva prolífica obra;
Lucian Freud, per la seva brutalitat, per saber exactament el que vol
i com ho vol.
David, amb la seva obra, només pretén que l'espectador
sigui capaç de sentir, tan sols, una milmilionèsima part
del que ell mateix sent davant una obra dels seus "herois".
